SER JOVE

Carrers atapeïts de joves que caminen sense anar enlloc. Els grans se'ls miren amb indiferència. Cau la nit i comença la gresca. L'endemà, els "botellots" esdevenen notícia altra vegada. Comentaris a taula: 

"Què farem amb aquest jovent? Si han de dependre d'ells les nostres pensions... A la seva edat, jo estudiava, treballava, ajudava a casa i ja estava buscant pis per anar a viure amb la parella. Ells, en canvi,... vaja, només surten de festa. No valoren res, ho volen tot fet. No volen ni estudiar ni treballar. Estan tot el dia entre pantalles, és l'únic que saben fer: penjar fotos a Instagram [...]"

És fàcil criminalitzar els joves. El "blame game" se'ns dona bé. Potser, però, cal anar una mica més enllà i assumir responsabilitats com a societat. No tot és blanc o negre.

D'entrada, és necessari preguntar-nos si és just englobar tots els joves en el mateix sac. És la realitat que ensenyen els mitjans una mostra representativa del jovent actual? Definitivament, no. Són molts aquells que treballen, que estudien, que dediquen hores a l'art o a l'esport, que es preocupen pel seu voltant i encapçalen lluites socials, que es mobilitzen quan cal, que han estat responsables durant la pandèmia,... Són molts aquells que sumen a la societat. Per tant, per a poder fer anàlisis pertinents i no extreure conclusions errades, hem de començar a discernir entre la televisió i la realitat.

A més a més, cal tenir en compte també que no tots els models de vida s'han d'assimilar al nostre per a ser vàlids. La societat evoluciona. La percepció de l'èxit i el fracàs varia. Els objectius es transformen. Han d'accpetar els joves condicions laborals pèssimes perquè així ho vau fer alguns de vosaltres? Han de ser les aspiracions del jovent una carrera, una feina fixa i ben remunerada, una parella i fills i una casa? No hi ha res més enllà? La felicitat i la plenitud no tenen sempre la mateixa forma.

D'altra banda, és convenient reconèixer també que no tot el jovent s'emmarca en aquestes dues classificacions. És innegable que hi ha joves que se senten perduts, joves sense objectius ni aspiracions. Els altres joves també els identifiquen. Ens amoïnen. Un podria pensar que es troben en la condició que es mereixen, que no s'hi han esforçat prou, que la seva situació ha estat una decisió pròpia. Malauradament, no tot és a les nostres mans; sovint, oblidem que l'ésser humà està molt condicionat per la societat. Com és la família en què s'ha criat? Com és l'escola que l'ha educat? S'adapta el sistema educatiu actual a les diferents necessitats? Hi ha alternatives d'oci al seu municipi? Com percep el futur? Si vol treballar, ha de migrar? Existeix una possibilitat real d'emancipar-se? Li han donat mai cap oportunitat? Han confiat en ell? L'han donat directament per perdut? Ha rebut un acompanyament adequat? [...]

Els problemes se solucionen cercant les causes i transformant l'arrel. Assenyalant indiscriminadament no assolirem res. Cal treballar. Cal destinar més recursos a totes les àrees que afectin els joves i cal fer-ne una millor gestió per tal d'obtenir els resultats desitjats. Cal fer partícips als joves de la nostra societat. Cal entendre que la joventut no només és futur, sinó present.

No som perfectes, però som persones. No necessitem ni menyspreu ni atacs constants. Necessitem ajuda i comprensió. Us heu oblidat de quan teníeu vosaltres la nostra edat?